Revista Pebrella

Ser un trist no és una condició passatgera de l’ànim sinó un estat quasi definitiu de l’ànima. Els tristos duen la tristor més enllà de la resposta instintiva davant la contradicció, la frustració o la mancança. I, evidentment, tampoc té res a vore amb la depressió o l’angúnia vital. El trist no presenta una fisonomia o una fisiologia distinta de la resta dels mortals perquè allò que els diferencia és de naturalesa immaterial. Si de cas, poden mostrar alguna mena de tic, gairebé imperceptible, que denota cert isolament. Però poca cosa més. Supose que des del punt de vista mèdic es podria afirmar que aquests individus gaudeixen de la més absoluta salut tant física com mental. Encara que semble una paradoxa, els tristos poques vegades presenten els símptomes comuns de la tristesa. Ben mirat, en cas de tindre’n, aquesta queda eclipsada per l’estat general del trist. Es podria afirmar, doncs, sense por a equivocar-se, que a un ésser trist no se li nota la tristor. Es caracteritza, m...

Hui, al supermercat, he trobat un precuinat nou a la secció de refrigerats. Era pollastre al curri amb arròs salvatge i bolets, d’acompanyament. A través del film transparent el plat feia bona pinta. Cada ingredient ocupava el seu lloc en la safata de plàstic. Imagine que tan sols era qüestió de calfar-lo un parell de minuts al microones i, en un no res, l’exotisme de les espècies podria omplir qualsevol cuina. Fa uns anys, de menjars preparats, tan sols existien els congelats i els pots; i de tots, els llegums s’enduien la palma com a plat únic i nutrici. Els detractors dels pots els atribuïen, però, un regust de llauna, de recalfat, quan hom havia de recórrer a ells per obligació. Jo he de dir que tinc una gran afició a aquests pots. De vegades m’obligue a passar llargues temporades sense tastar-los per a controlar l’addicció que vaig desenvolupar en l’època d’estudiant. Menjar de pot és comodíssim. Tens un plat de calent de seguida i embrutes molt poc; incomparable a quals...

No puc deixar de sospitar d’aquells que parlen entre cometes. I no em referisc al fet de dir una cosa mentre s’està pensant la contrària. Això ho fem tots i és una pràctica sana i natural. Em referisc a l’ús de les cometes gestuals, mímiques, quan algú conversa i vol expressar quelcom amb certs matisos. Per començar, la posició dels braços aixecats arran del cap i el dit índex i el mitjà de cada mà doblats, em recorda les orelles entortillades d’un conill. Un d’aquells conills de Blancaneu o de Bambi. Però lluny de suscitar, com fan els dibuixos, un sentiment pastorívol, la visió d’aquestes cometes em desconcerta, m’amoïna. Ben mirat, la moda de puntuar el llenguatge oral amb signes propis de l’escrit també deu ser, més que altra cosa, gossera. Buscar i trobar les paraules adequades per a fer-se entendre pot resultar una feinada si hom no ho practica sovint. Aleshores, quan l’assumpte que s’explica pot entendre’s d’unes quantes formes diferents, es planten dues cometes, com dues ore...

Les persones per instint quan no tinguem excusa o no podem desvetllar un secret o     una situació íntima, optem per utilitzar paraules o frases que no són del tot certes. Aquestes frases o oracions s' anomenen "mentides". Hi ha tres tipus de mentides: Les que són dolentes, que fan mal, les mes roïns; altres que serveixen per no arribar a una situació pitjor, anomenades excuses falses; i per últim les mentides bones que ajuden a que algú no estiga trist o per no fer d' un problema a un més greu o més problemàtic. Al meu paréixer les dues que es poden utilitzar amb moderació i amb tota la   bona intenció son les dues últimes, ja que serveixen per fer el bé i no empitjorar el moment.   Les mentides són dolentes si s' utilitzen mal o si són molt extremadament falses. Es poden "utilitzar" amb molta cura i coneixent les conseqüències. Dani Gallego 2n ESO

Primer que tot, què és un llibre? Tots contestareu el mateix, una cosa de paper que serveix per a llegir. Però i si vos dic que esteu equivocats? Que un llibre no és una cosa poc servible sinó un bolet per a viatjar on tu vullgues, com per exemple a Narnia, Hogwarts o a un poble, sense anar més lluny. Els llibres són el nostre bolet per a viure moltes aventures emocionants, extravagants o fins i tot a ajudar-te en el teu dia a dia. Perfectament pots viatjar al passat i estar en la revolució Francesa, viatjar al futur, conèixer altres dimensions o conèixer al teu personatge preferit i estar junt a ell en les seues aventures, pots aprendre encantaments amb Harry Potter, ajudar a Sherlock Holmes a resoldre un cas o a conèixer al Barreter Boig amb Alícia. I altra cosa que m'agrada són les biblioteques, es com un santuari de llibres, el millor lloc del món. Pots llegir tots els llibres sense pagar i pots agafar-lo totes les voltes que vullgues. O també intercanviar els llibr...

Hui, dia 24 de novembre de 2017, LES alumnes del IES Manuel Sanchis Guarner i del col·legi públic Verge del Remei volem manifestar-nos contra la violència masclista. Volem denunciar la lamentable situació a la qual estem sotmeses cada dia i que ens colpeja cada vegada amb més força. Volem denunciar la invisibilització i la culpabilització que recau sobre totes les víctimes: La culpa no és d’una falda curta, la culpa no és de l’alcohol consumit, la culpa no és de voler divorciar-se, la culpa no és de voler ser lliures. La culpa és dels fills sans del patriarcat i d’una justícia que ens veu inferiors. Hui volem dir “TOTES” i no tots, fartes d’un llenguatge que ens exclou i d’una societat masclista que ens discrimina i ens mata. Fartes d’uns estereotips que no ens representen, fartes de la bretxa salarial, fartes d’un constant assetjament, de ser víctimes de maltractes, vexacions, violacions i assassinats. Volem ser escoltades. Volem una societat que no siga c...

Som una societat espiritual però, malgrat això, no sé ben bé per què, tenim cert complex de ser uns incrèduls, uns insensibles que estem de tornada de tot allò que sone a sobrenatural. Sol argumentar-se que l’escepticisme, que se’ns suposa, és la reacció natural a les coses embotides en excés durant temps, com una mena d’al·lèrgia. Però jo pense que és tot al contrari. Hui existeix un tal cúmul de misticisme entre els ciutadans que de vegades sembla, com se sol dir, que els arbres no ens deixen albirar el bosc. Ocorre el mateix -pense- que quan ens passa desapercebuda la bellesa ferotge de “L’estiu” de Vivaldi, de tan trillada com està aquesta melodia. O quan ignorem una estàtua clàssica o un Velázquez que haurien de ser hipnotitzants i, per contra, ens semblen coses pesades, anodines, de tantes vegades com les hem vistes reproduïdes a la menor oportunitat. A tall d’exemple, per a il·lustrar que el nostre suposat agnosticisme és, en realitat, un excés d’espiritualitat, v...