EL CARO
Isc a passejar a poqueta nit. És de les millors coses que tenen els
solsticis de poble. El dia ja fa passes menudes però certes. Deixe els carrers
i amb un centenar de metres m’enfile pel camí que puja al Molí. El soroll de
l’autopista és una maledicció, una penitència que hem de pagar molt superior a
qualsevol pecat que cometérem en altre temps. Quan arribe a l’alçada d’una
pineda residual que baixa curta des de la Penya Roja fins al camí pel qual
vagarege sent el caro. Avance unes passes més i torne a escoltar l’udol auster
i profund que ix del boscatge que està tocant als horts de tarongers.
Em deture per a sentir-lo amb més atenció. Es tracta d’un cant, més bé, d’una
veu que crida per a assenyalar els seus dominis. Arriba des de la frondositat
inescrutable de l’arbreda que, gairebé ja s’ha quedat a fosques. El caro parla
amb la mateixa cadència amb què enlluerna un far. Pots esperar, sense
decebre’t, perquè hi tornarà a udolar al cap d’un instant precís. Pronuncia un uuu,
greu i llarg. Si pares l’orella sembla que de vegades anteposa una consonant
labial, cosa que també li dóna un cert aire de fantasma de disfressa.
La humitat comença a pujar des del barranc fins al camí. Els corrents
frescs d’aire circulen per aquestes lleres, duguen aigua o no, com si volgueren
aprofitar el camí ja traçat per a visitar un parent emboscat en la muntanya.
L’aire s’enredra entre les acícules altes dels pins com si fóra una bandada de
pardalets que cauen en un enfilat i, aleshores, es forma una remor
extraordinària, entre aèria i oceànica, per lluny que s’estiga de la mar.
Sempre m’ha copsat aquest mormol aeri, fins al punt que em feia por quan el
sentia de menut. No entenia l’origen d’aquella remor alta i invisible, de la
fressa que botava d’un arbre a l’altre i que em semblava imparable i furiosa. Ara,
em deture i puc seguir a les fosques la trajectòria dels corrents per les copes
dels pins. Se sent aquella allau d’aire que baixa per les faldes de la muntanya
i escapa, audaç, de qualsevol obstacle que se li antepose. De vegades, notes com el remoreig et
sobrevola impetuós però sense aixecar-te ni un pèl, com si aquell fos un afer
quasi diví que escapa a la vida terrenal.
La Lluna minva a poc a poc, com si fos el rovell d’un ou que hagués de
desaparéixer per a completar la metamorfosi de llum satel·lital. Uuu,
diu el gamarús, com si no volguera que m’entretingués en disquisicions
astronòmiques. No sabria dir de quin punt exacte prové la veu, es fa tan ampla
que ocupa bona part de la conca auditiva. Espere una estona i el silenci
minúscul i ple d’excepcions va instal·lant-se pel camp. El xerric rovellat d’un
grill massa atrevit per aquest oratge, el soroll de la llunyania habitada, el cruixit
de les meues pròpies passes sobre la grava, una merla que creua, tallant, el
camí amb un vol ras i negre.
Des d’on he arribat, veig que el campanar ja està il·luminat. Done una
última ullada i les penyes més altes han agafat la consistència immaterial de
la foscor total. Retorne, camí avall, per on he pujat, i quan estic a prop
d’entrar al poble torne a sentir, llunyà, el caro. Uuu, que vol dir
“adéu”, o, “fins demà” o, vés tu a saber que.
Pere Brincs
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada