Revista Pebrella

No puc deixar de sospitar d’aquells que parlen entre cometes. I no em referisc al fet de dir una cosa mentre s’està pensant la contrària. Això ho fem tots i és una pràctica sana i natural. Em referisc a l’ús de les cometes gestuals, mímiques, quan algú conversa i vol expressar quelcom amb certs matisos. Per començar, la posició dels braços aixecats arran del cap i el dit índex i el mitjà de cada mà doblats, em recorda les orelles entortillades d’un conill. Un d’aquells conills de Blancaneu o de Bambi. Però lluny de suscitar, com fan els dibuixos, un sentiment pastorívol, la visió d’aquestes cometes em desconcerta, m’amoïna. Ben mirat, la moda de puntuar el llenguatge oral amb signes propis de l’escrit també deu ser, més que altra cosa, gossera. Buscar i trobar les paraules adequades per a fer-se entendre pot resultar una feinada si hom no ho practica sovint. Aleshores, quan l’assumpte que s’explica pot entendre’s d’unes quantes formes diferents, es planten dues cometes, com dues ore