dimecres, 7 de febrer de 2018

Entrevista a Maria "La Nostra Conserge".


Si us diguérem que Maria Ureña Roig anara a ser entrevistada, no seria tan obvi com si us diguérem que hem entrevistat a Maria la Conserge. Ella porta 18 anys entre nosaltres i aquest any ens diu adéu i per aquest motiu li hem dedicat aquesta entrevista a mode d'homenatge.

1. En què consisteix ser conserge?

Doncs, consisteix a portar el manteniment de l’institut, és a dir, quan s’hi produeixen problemes amb l’aigua i l’electricitat o hi ha un deteriorament de l’estructura de l’institut, he de cridar els tècnics perquè ho solucionen. També consisteix a fer fotocòpies, respondre les trucades de telèfon, anar a correus, atendre els pares quan venen a parlar amb els professors o a buscar algun fill. Per altra banda, m’agrada dedicar temps al jardí. És un treball molt variat, el qual fa que mai m’avorrisca.

2. Què és el que més t’agrada de la teu professió? I el que menys?

En general m’agrada tot. Crec que és una bona feina. Treballe amb el professorat, amb l’alumnat i tracte amb els pares també. El que menys m’agrada és el començament de curs, que he d’ordenar les aules, fet que suposa col·locar taules i cadires en les diferents classes. Aquest és un treball més costós.

3. Què sents després de tants anys a l’institut?

Em sent com si estigués a la meua segona casa, ja que són molt anys treballant ací.

4. Com qualificaries la teua aportació a l’institut?

Crec que molt bona. Sempre he intentat fer el millor en aquest institut, perquè tot funcione correctament.

5. Quin ha sigut el company en el què millor t’has portat?

Els nostre equip de redacció: Elena, Jose i Ivan.








Pense que amb tots, sempre hem tingut bona relació. Però si he d’anomenar algú en particular, seria Vicent, l’administratiu, ja que tinc més confiança amb ell. En general, em porte bé amb tots, fins i tot amb l’alumnat.

6. Quins han sigut els millors moments o records que has tingut en aquest institut?

Quan vam passar dels ‘’barracons’’ a aquest centre: la il·lusió d’estar en un centre nou i més còmode.

7. Quines experiències laborals has tingut al llarg de la teua vida?T’hauries dedicat a una altra feina si hagueres tingut l’oportunitat o tenies altres expectatives cap al futur?

Per descomptat. Abans treballava en el comerç de l’alimentació, però açò suposava estar molt de temps fora de casa, cosa que em suposava un gran esforç, ja que tenia dues filles petites. Per aquesta raó aquesta feina em venia millor per a poder estar més temps amb elles.

8. Estigueres de conserge a algun centre abans de vindre ací?

Sí. Vaig estar deu anys treballant a l’institut José Segrelles, d’Albaida. Després em vaig quedar aturada i vaig començar a treballar a aquest institut l’any 1999.

9. Com accedires a aquesta feina? Va ser difícil?

No. Vaig tindre sort, ja que tenia un amic a l’institut d’Albaida i em digué que es jubilaven dos conserges. Vaig anar a l’atur per inscriure’m. Eixiren tres candidats per la feina entre els quals vaig ser jo l’elegida després d’un consell escolar. 
 
10. Com creus que et valoren a l’institut i com valores la teua feina?

Jo no puc saber com em valoren. Aquesta pregunta l’haurien de respondre el pares, professorat, alumnat... No obstant això, és un treball molt gratificant, ja que pense que un institut no pot funcionar sense un conserge.

11. Com et planteges la teua vida a partir d’ara?

Espere que no m’afecte el fet de no estar més a aquest institut, després de tota una vida de treball. A partir d’ara, a banda de descansar, vull fer diverses activitats, com encarregar-me de les tasques domèstiques, fer esport, passar més temps amb la meua família, viatjar... Segur que no m’avorriré!

12. Si pogueres treballar un any més ho faries?

No, perquè ja estic cansada. Considere que ja porte molts anys treballant i és l’hora de descansar. Recorde eixir de l’escola i anar a ajudar ma mare amb la seua tenda.

13. Quin missatge t’agradaria donar a l’institut per acomiadar-te?

Sincerament estic molt agraïda amb tots, tant el professorat com en l’alumnat. He treballat amb molta gana. Per últim vull donar les gràcies a la gent del poble que també m’han acollit des del primer dia que vaig arribar.





dimarts, 6 de febrer de 2018

ENS APROPEM A L’ART ACTUAL

L’exposició de la Fundació Bancaixa “Valdés, Una visió personal” va ser l’excusa perquè els alumnes de segon de batxillerat d’Història de l’Art visitaren València, en aquesta ocasió per veure art contemporani.
L’assignatura ens obliga a fer un repàs des de l’art clàssic fins el contemporani, així que aprofitem quan hi ha una proposta interessant a València per llançar-nos a experimentar l’art en primera persona, en directe. Quina millor forma de conèixer-lo i d’estimar-lo?.
L’exposició de Valdés és una retrospectiva de la trajectòria en solitari d’aquest artista que va formar part del imprescindible Equip Crònica, i que abraça dels anys 80 fins l’actualitat. Les obres corresponen a col·leccions particulars i fons de la pròpia fundació, són obres de diferents disciplines com són la pintura, escultura o arts decoratives. Els alumnes van poder gaudir d’una visita guiada molt interessant i després van fer un taller per aplicar les tècniques del propi artista, una experiència que els va encantar.
En acabar, vam fer un passeig pel centre històric de la ciutat, fins a l’IVAM, allí vam poder continuar gaudint d’escultura i pintura. Per una banda, ens van centrar en l’obra de Julio Gonzàlez, per tal que els alumnes pogueren apreciar el gir que l’escultura ha experimentat al segle XX i que trenquen amb la representació clàssica que estem veien a classe.  Per altra, vam gaudir de la pintura abstracta amb “ l’Eclosió de l’abstracció”, que ens va permetre apropar-nos a les diferents pràctiques artístiques de caràcter abstracte desenvolupades a partir de la postguerra.

El contacte amb l’art fa que els alumnes comencen a comprendre que l’art s’ha d’entendre en el seu context i que és una forma d’expressió que reivindica la subjectivitat i la individualitat, i que quan més saps i veus, més t’agrada. 

L'alumnat de 2n de Batxillerat d'Història de l'art.

dilluns, 5 de febrer de 2018

Amélie: una pel.lícula per a somniar, com a proposta didàctica a la classe de francés segon idioma


Amélie és una jove cambrera que treballa a una cafeteria de Montmartre, un barri de París. De menuda no va tindre una infantesa molt feliç donat que sa mare va morir i el seu pare es preocupava més per un gnom de jardí que per ella. Aquest pensava que la seua filla tenia una enfermetat al cor, per això no anava a l’escola i no es relacionava amb xiquets ni xiquetes. Com que no tenia contacte amb altres persones, Amelie esdevé una jove tímida, però sempre sembla alegre i fa tot el possible per que els altres també ho estiguen. Així, intenta endreçar les seues vides i ajudar-los, preocupant-se i ocupant-se molt més pels altres que per ella mateixa. La jove Amélie sent molta curiositat per les coses simples de la vida i li agrada enfonçar la mà dintre dels sacs de cereals, intentar endevinar quin serà el següent moviment que faran algunes persones , etc. I encara que no ha tingut una vida perfecta, Amélie és feliç amb tot el que té.
OPINIÓ PERSONAL
En el meu cas m’ha agradat molt la pel·lícula perquè ens ensenya que encara que la nostra vida no siga perfecta, podem ser feliços ajudant els qui es troben al nostre voltant. També m’ha agradat molt que al final de la pel.lícula, Amélie és recompensada, enamorant-se d’un jove, per ajudar tot el món. Per a la reflexió : Amélie seria una jove prou estranya que segurament tindria problemes d’integració. Penseu el mateix ?.
Amélie : un film pour rêver, activité didactique au cours de français deuxième langue.
Amélie est une jeune serveuse qui travaille dans une cafétéria, doncrètement au quartier de Montmartre. Quand elle était petite, elle n’a pas eu une vie joyeuse car sa mère est morte et son père était plus préoccupé par un nain de jardin. Celui-ci a cru qu’elle avait une maladie cardiaque, alors elle ne va pas à l'école et c’est pour cela qu’elle ne se communique pas avec le reste des enfants et des filles. Étant donné qu’ elle n’avait pas de communication avec d’autres personnes, elle devient une jeune timide, mais elle se montre toujours heureuse en essayant que les autres le soient aussi et essaie de leur ordonner la vie et les aider. Amélie s'inquiète beaucoup plus pour les autres que pour elle-même. Amélie est un peu curieuse envers la vie, car elle aime mettre la main dans les sacs de céréales, elle essaie de deviner qui va faire le prochain mouvement que certaines personnes feront et bien qu'elle n'ait pas eu une vie parfaite elle est heureuse avec tout ce qu'elle a.
MON AVIS PERSONNEL
J' ai beaucoup aimé le film parce qu'il montre, à mon avis, que la vie n’est pas parfaite, mais que nous pouvons quand même aider ceux qui sont proches de nous. J'ai aussi aimé qu'à la fin du film Amélie est récompensée par le fait d’aider tout le monde. Donc, une fin heureuse et Amélie tombant amoureuse du garçon qu'elle aime. Pour la réflexion :dans notre société, Amélie serait une jeune fille assez bizarre qui, peut-être aurait des problèmes d’intégration. Pensez-vous de même ?


Sandra Soler Gallego -- 3ESO B

EL CARO

Isc a passejar a poqueta nit. És de les millors coses que tenen els solsticis de poble. El dia ja fa passes menudes però certes. Deixe els carrers i amb un centenar de metres m’enfile pel camí que puja al Molí. El soroll de l’autopista és una maledicció, una penitència que hem de pagar molt superior a qualsevol pecat que cometérem en altre temps. Quan arribe a l’alçada d’una pineda residual que baixa curta des de la Penya Roja fins al camí pel qual vagarege sent el caro. Avance unes passes més i torne a escoltar l’udol auster i profund que ix del boscatge que està tocant als horts de tarongers.
Em deture per a sentir-lo amb més atenció. Es tracta d’un cant, més bé, d’una veu que crida per a assenyalar els seus dominis. Arriba des de la frondositat inescrutable de l’arbreda que, gairebé ja s’ha quedat a fosques. El caro parla amb la mateixa cadència amb què enlluerna un far. Pots esperar, sense decebre’t, perquè hi tornarà a udolar al cap d’un instant precís. Pronuncia un uuu, greu i llarg. Si pares l’orella sembla que de vegades anteposa una consonant labial, cosa que també li dóna un cert aire de fantasma de disfressa.

La humitat comença a pujar des del barranc fins al camí. Els corrents frescs d’aire circulen per aquestes lleres, duguen aigua o no, com si volgueren aprofitar el camí ja traçat per a visitar un parent emboscat en la muntanya. L’aire s’enredra entre les acícules altes dels pins com si fóra una bandada de pardalets que cauen en un enfilat i, aleshores, es forma una remor extraordinària, entre aèria i oceànica, per lluny que s’estiga de la mar.
Sempre m’ha copsat aquest mormol aeri, fins al punt que em feia por quan el sentia de menut. No entenia l’origen d’aquella remor alta i invisible, de la fressa que botava d’un arbre a l’altre i que em semblava imparable i furiosa. Ara, em deture i puc seguir a les fosques la trajectòria dels corrents per les copes dels pins. Se sent aquella allau d’aire que baixa per les faldes de la muntanya i escapa, audaç, de qualsevol obstacle que se li antepose. De vegades, notes com el remoreig et sobrevola impetuós però sense aixecar-te ni un pèl, com si aquell fos un afer quasi diví que escapa a la vida terrenal.
La Lluna minva a poc a poc, com si fos el rovell d’un ou que hagués de desaparéixer per a completar la metamorfosi de llum satel·lital. Uuu, diu el gamarús, com si no volguera que m’entretingués en disquisicions astronòmiques. No sabria dir de quin punt exacte prové la veu, es fa tan ampla que ocupa bona part de la conca auditiva. Espere una estona i el silenci minúscul i ple d’excepcions va instal·lant-se pel camp. El xerric rovellat d’un grill massa atrevit per aquest oratge, el soroll de la llunyania habitada, el cruixit de les meues pròpies passes sobre la grava, una merla que creua, tallant, el camí amb un vol ras i negre.
Des d’on he arribat, veig que el campanar ja està il·luminat. Done una última ullada i les penyes més altes han agafat la consistència immaterial de la foscor total. Retorne, camí avall, per on he pujat, i quan estic a prop d’entrar al poble torne a sentir, llunyà, el caro. Uuu, que vol dir “adéu”, o, “fins demà” o, vés tu a saber que.

Pere Brincs

dilluns, 15 de gener de 2018

ELS TRISTOS

Ser un trist no és una condició passatgera de l’ànim sinó un estat quasi definitiu de l’ànima. Els tristos duen la tristor més enllà de la resposta instintiva davant la contradicció, la frustració o la mancança. I, evidentment, tampoc té res a vore amb la depressió o l’angúnia vital. El trist no presenta una fisonomia o una fisiologia distinta de la resta dels mortals perquè allò que els diferencia és de naturalesa immaterial. Si de cas, poden mostrar alguna mena de tic, gairebé imperceptible, que denota cert isolament. Però poca cosa més. Supose que des del punt de vista mèdic es podria afirmar que aquests individus gaudeixen de la més absoluta salut tant física com mental.

Encara que semble una paradoxa, els tristos poques vegades presenten els símptomes comuns de la tristesa. Ben mirat, en cas de tindre’n, aquesta queda eclipsada per l’estat general del trist. Es podria afirmar, doncs, sense por a equivocar-se, que a un ésser trist no se li nota la tristor. Es caracteritza, més bé, per tindre una mirada amagada entre les parpelles, generalment llargues, per ser pacient i observador del no-res com a objecte final del seu engranatge anímic. Presenten una preocupació difusa, subtil. Són calladament seriosos i més aviat tirant a boirencs.
Als tristos tampoc els hi queda mai bé la roba. Encara que estrenen vestimenta la roba pren una aparença esmorteïda. Sempre marxen desllustrats, humits com per un baf invisible que és el que duen com a avançament de la seua presència. L’evidència d’aquest marciment concentrat no té res a vore a una qüestió de descuit personal. Al contrari, els tristos són escrupolosos i fetillers. És com si ells, que desconeixen per complet la seua condició de trist, intuïren la pàtina que duen a sobre i la confongueren amb una incomoditat pudenda que volen eliminar. Per això, no és estrany que siguen exagerats amb els hàbits higiènics.
En molts casos també acusen certa forma de caminar a passes grans, com si volgueren retallar el procés de desplaçament encongint l’espai. Aquesta característica contrasta amb la posició estàtica que solen adoptar: els peus junts, paral·lels, els braços caiguts als costats del cos, la part alta de l’esquena convexa amb els muscles encongits. Però sense impedir-los la gesticulació quan conversen sobre un tema qualsevol.
S’arriba a ser un trist en l’edat adulta. En sentit estricte, no hi ha xiquets que entren en aquesta catalogació. És cert que algú pot apuntar maneres en la primera etapa de l’adolescència, però res més. Igual que apareix aquesta circumstància, després, desapareix durant la vellesa. Com si en la senilitat només poguera quedar un subtil rastre d’allò que s’ha sigut durant la vida.
Si no n’heu vist mai cap i sentiu curiositat podeu d’intentar trobar-ne algun entre la gent comuna. Tampoc és que hi abunden massa però és qüestió de provar sort. Seure en el banc d’un carrer tranquil i assolellat serà un bon lloc per a vore algun passar. Podeu fer que llegiu un diari per a dissimular la curiositat. Si en descobriu cap, resistiu-vos a cap sensació altruista de llàstima o de compassió, perquè no va per ací la cosa. No són persones que pateixen. Simplement, són tristos, com aquells que són jovials per damunt de la jovialitat, a qualsevol hora del dia i sense saber-ho.


Pere Brincs

POTS


Hui, al supermercat, he trobat un precuinat nou a la secció de refrigerats. Era pollastre al curri amb arròs salvatge i bolets, d’acompanyament. A través del film transparent el plat feia bona pinta. Cada ingredient ocupava el seu lloc en la safata de plàstic. Imagine que tan sols era qüestió de calfar-lo un parell de minuts al microones i, en un no res, l’exotisme de les espècies podria omplir qualsevol cuina.
Fa uns anys, de menjars preparats, tan sols existien els congelats i els pots; i de tots, els llegums s’enduien la palma com a plat únic i nutrici. Els detractors dels pots els atribuïen, però, un regust de llauna, de recalfat, quan hom havia de recórrer a ells per obligació. Jo he de dir que tinc una gran afició a aquests pots. De vegades m’obligue a passar llargues temporades sense tastar-los per a controlar l’addicció que vaig desenvolupar en l’època d’estudiant. Menjar de pot és comodíssim. Tens un plat de calent de seguida i embrutes molt poc; incomparable a qualsevol sopa deshidratada o congelat sense ànima.
Però també requereix certa tècnica culinària per calfar-lo en condicions òptimes. La millor manera és fer-ho al bany de maria en el mateix pot, obert prèviament. Allò que semblava una amalgama densa i empebrada va, a poc a poc, estovant-se, liquant-se. El caliu suau de l’aigua bullint fon els greixos i deixa que es barregen amb el brou. És quan els llegums abandonen la massa compacta per a mostrar la seua individualitat. Convé fer unes voltes reconciliadores amb una cullera, com el pastor que recull el ramat, a fi de treure del fons les llentilles, els cigrons o els fesols enfonsats i donar-los als de dalt també l’oportunitat perquè es temperen. El resultat és un plat tònic i reconfortant.
Sempre m’ha semblat prodigiosa la mètrica exacta amb què es distribueix la carn i l’embotit en aquestes conserves. Les porcions són suficients per a evidenciar la seua presència i complaure el consumidor famèlic però no són tan excessives per a fer que l’industrial conserver faça fallida per un excés de generositat.
Però amb la varietat de plants precuinats o, inclús, acabats de cuinar, que es poden trobar, els pots de llegums pertanyen al plistocé superior. L’oferta és vastíssima i, tal vegada siga aquest l’indicador més fiable de què cada dia es cuina menys i, per extensió, es menja pitjor. El sofregit amb què s’encetaven la majoria dels plats casolans és ja un record. La ceba i la tomaca amb el polsim de pebre bo daurant-se amb paciència, s’han convertit en una mena de relíquia que es treu en processó només en les ocasions. La cuina de diari feta amb temps s’ha esfumat. A favor de la practicitat s’han foragitat la majoria dels ritus gastronòmics tradicionals. S’ha renunciat a l’estacionalitat dels ingredients, a emprar matèries primeres fresques que s’han de rentar, tallar, preparar. En definitiva, s’intenta optimitzar millor el temps per anar al gimnàs, per a fer un curset o fidelitzar-se a una sèrie.
Per altra banda, el deteriorament dels hàbits alimentaris quotidians intenta compensar-se amb la sacralització dels restaurants. Però aquests establiments, obnubilats pels poders sobrenaturals que se’ls atorga, responen amb una funció que té molt poc a vore amb el menjar. 

Aquest estiu parlava amb un antic company de pis i em va contar que, feia uns dies, l’havien convidat a un restaurant de l’univers Michelin. Malgrat l’emoció que li suposà la invitació en un primer moment, em va dir que l’experiència l’havia deixat esgotat. Se li notava a la cara. Em va assegurar que a mitjan degustació les neurones se li cortocircuitaren amb tanta suculència i amb tant de minimalisme com hi havia sobre la taula. Em confessà que aguantà fins al final per cortesia. Realment, encara se’l veia extenuat. Coneixent-lo com el coneixia, li vaig preguntar:
-No serà pel que et costà la broma?
-Al contrari!, no et dic que em van convidar -m’aclarí, espolsant-se el cap.
El menjar era tan sublim, havien sigut tantes hores d’exposició, que ara patia les conseqüències d’aquella sobreestimulació organolèptica. Llevat del sorbet de botifarra, que havia estat retornant-li tot el dia, no recordava res del que havia menjat.
-Deixa’t estar, home -li vaig recomanar, hui per a sopar et fas un pot de llentilles. D’aquelles que menjàvem al pis quan estudiàvem. Te’n recordes? Te’l calfes al bany de maria i, de tant en tant, li fas una volta amb la cullera perquè els ingredients reviscolen sense prendre el regust de llauna. Demà, quan t’alces, bo.

Pere Brincs