dilluns, 4 de desembre de 2017

ENTRE COMETES

No puc deixar de sospitar d’aquells que parlen entre cometes. I no em referisc al fet de dir una cosa mentre s’està pensant la contrària. Això ho fem tots i és una pràctica sana i natural. Em referisc a l’ús de les cometes gestuals, mímiques, quan algú conversa i vol expressar quelcom amb certs matisos. Per començar, la posició dels braços aixecats arran del cap i el dit índex i el mitjà de cada mà doblats, em recorda les orelles entortillades d’un conill. Un d’aquells conills de Blancaneu o de Bambi. Però lluny de suscitar, com fan els dibuixos, un sentiment pastorívol, la visió d’aquestes cometes em desconcerta, m’amoïna.
Ben mirat, la moda de puntuar el llenguatge oral amb signes propis de l’escrit també deu ser, més que altra cosa, gossera. Buscar i trobar les paraules adequades per a fer-se entendre pot resultar una feinada si hom no ho practica sovint. Aleshores, quan l’assumpte que s’explica pot entendre’s d’unes quantes formes diferents, es planten dues cometes, com dues orelles de conill, i aviats! Els matisos es deixen perquè el receptor els entenga atenent als senyals visuals de l’emissor.
Camilo J. Cela va comentar més d’una vegada que a la majoria els fa vergonya parlar, com se sol dir, amb propietat. Segurament, es referia a aquelles persones que poden parlar millor i no ho fan per raons extralingüístiques. És com si els vells complexos anaren heretant-se d’unes generacions a altres i, així, es carregaren de mutacions grolleres fins a arribar al ridícul més palmari.
Ara bé, és cert que existeix un principi universal, conegut com l’economia del llenguatge, en virtut del qual no gastem tres paraules si poden dir el mateix només amb dues. Però, per contra, també és ben curiosa l’última moda de desdoblar tot allò que és humanament divisible en masculí i femení, malgrat el malbaratament de recursos lèxics. Sempre hi ha l’excepció que confirma la regla.
Però ben mirat, criticar l’ús de les cometes orals és una postura del tot exagerada. Serà recomanable, doncs, obviar-les quan s’observe el seu ús; no fer massa cas d’aquestes maniobres perquè, per norma, la mímica només s’empra en un registre col·loquial i intranscendent.  D’això jo també n’estic convençut. No m’imagine que en la solemnitat del juí on Galileu s’hagué de retractar de la intempestiva idea que acabava de tindre, els inquisidors li preguntaren:
-A vore, vosté, savi agosarat; quina forma diu que té la Terra?
I ell, circumspecte, contestara:
-La Terra és plana, excel·lències -i fent la forma d’un croissant matisara amb cometes la resposta, per aquells que volgueren sobreentendre’l.
Per això dic que no va la vida amb açò. És només una mania meua. Es tracta d’una moda passatgera que es fa servir en la tranquil·litat d’una conversa familiar o amical. No té més recorregut que les distàncies curtes. Igual que quan un amant li diu a l’altre, entre l’escalfor dels llençols:
-Ahir no et volia tant -i obri les cometes recolzant els braços sobre el coixí.
I l’altre enamorat, contrariat per la revelació, sospira dient:
-Què vols dir, que ja no m’estimes, pena?
-No, ximple, dic que cada dia et vull més. No veus les cometes? -li contesta alçant les celles cap a la mà perquè li entenga la intenció.
I encara que l’altre es quede tranquil, per a mi qui parla entre cometes és, com a mínim, sospitós d’alguna cosa.

Pere Brincs

dilluns, 27 de novembre de 2017

MENTIDES



Les persones per instint quan no tinguem excusa o no podem desvetllar un secret o    una situació íntima, optem per utilitzar paraules o frases que no són del tot certes.
Aquestes frases o oracions s' anomenen "mentides". Hi ha tres tipus de mentides:
Les que són dolentes, que fan mal, les mes roïns; altres que serveixen per no arribar a una situació pitjor, anomenades excuses falses; i per últim les mentides bones que ajuden a que algú no estiga trist o per no fer d' un problema a un més greu o més problemàtic. Al meu paréixer les dues que es poden utilitzar amb moderació i amb tota la  bona intenció son les dues últimes, ja que serveixen per fer el bé i no empitjorar el moment.
 Les mentides són dolentes si s' utilitzen mal o si són molt extremadament falses. Es poden "utilitzar" amb molta cura i coneixent les conseqüències.

Dani Gallego 2n ESO

ELS LLIBRES

Primer que tot, què és un llibre? Tots contestareu el mateix, una cosa de paper que serveix per a llegir. Però i si vos dic que esteu equivocats? Que un llibre no és una cosa poc servible sinó un bolet per a viatjar on tu vullgues, com per exemple a Narnia, Hogwarts o a un poble, sense anar més lluny. Els llibres són el nostre bolet per a viure moltes aventures emocionants, extravagants o fins i tot a ajudar-te en el teu dia a dia.

Perfectament pots viatjar al passat i estar en la revolució Francesa, viatjar al futur, conèixer altres dimensions o conèixer al teu personatge preferit i estar junt a ell en les seues aventures, pots aprendre encantaments amb Harry Potter, ajudar a Sherlock Holmes a resoldre un cas o a conèixer al Barreter Boig amb Alícia.


I altra cosa que m'agrada són les biblioteques, es com un santuari de llibres, el millor lloc del món. Pots llegir tots els llibres sense pagar i pots agafar-lo totes les voltes que vullgues. O també intercanviar els llibres amb les persones que vols es un de les millors sensacions del món i si sobretot li agraden els mateixos llibres que a tu i comenteu les vostres parts preferides i discutiu si es millor aquest o aquell personatge. També m'agrada començar a parlar de libres i que els demés no entenguen res i començar a dir-lis coses «insultants» per a tu i paraules rares per a ells, sobretot la seua cara quan comences a dir-ho.

La única cosa que no m'agrada es que son massa cars. Valen molt i no pots permetre't el luxe de comprar molts llibres de una volta, tens que anar poc a poc i comprar-te u o dos, i si tens sort, tres. Però deixant a part aquest petit imprevist, els llibres són el millor que altra cosa, per a mi i per a moltes persones.


La conclusió de tot açò es que els llibres son el nostre viatge a tots els llocs on vullgues i quan vullgues. 
Gema Ramos Montell
2n ESOB

MANIFEST 25N

Hui, dia 24 de novembre de 2017, LES alumnes del IES Manuel Sanchis Guarner i del col·legi públic Verge del Remei volem manifestar-nos contra la violència masclista.

Volem denunciar la lamentable situació a la qual estem sotmeses cada dia i que ens colpeja cada vegada amb més força.
Volem denunciar la invisibilització i la culpabilització que recau sobre totes les víctimes:
La culpa no és d’una falda curta, la culpa no és de l’alcohol consumit, la culpa no és de voler divorciar-se, la culpa no és de voler ser lliures.
La culpa és dels fills sans del patriarcat i d’una justícia que ens veu inferiors.

Hui volem dir “TOTES” i no tots, fartes d’un llenguatge que ens exclou i d’una societat masclista que ens discrimina i ens mata.
Fartes d’uns estereotips que no ens representen, fartes de la bretxa salarial, fartes d’un constant assetjament, de ser víctimes de maltractes, vexacions, violacions i assassinats.

Volem ser escoltades. Volem una societat que no siga còmplice d’aquesta barbàrie. Volem un sistema judicial que ens protegisca i ens empare. Volem un recompte lícit i real de totes les víctimes. Volem vertadera justícia i igualtat.

En nom de les que ens manifestem i en nom de les que han sigut silenciades, enunciem:
CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!
Les alunes de 2n de Batxillerat 
d'Història de la Filosofia

AIGUA



Som una societat espiritual però, malgrat això, no sé ben bé per què, tenim cert complex de ser uns incrèduls, uns insensibles que estem de tornada de tot allò que sone a sobrenatural. Sol argumentar-se que l’escepticisme, que se’ns suposa, és la reacció natural a les coses embotides en excés durant temps, com una mena d’al·lèrgia. Però jo pense que és tot al contrari. Hui existeix un tal cúmul de misticisme entre els ciutadans que de vegades sembla, com se sol dir, que els arbres no ens deixen albirar el bosc.

Ocorre el mateix -pense- que quan ens passa desapercebuda la bellesa ferotge de “L’estiu” de Vivaldi, de tan trillada com està aquesta melodia. O quan ignorem una estàtua clàssica o un Velázquez que haurien de ser hipnotitzants i, per contra, ens semblen coses pesades, anodines, de tantes vegades com les hem vistes reproduïdes a la menor oportunitat.

A tall d’exemple, per a il·lustrar que el nostre suposat agnosticisme és, en realitat, un excés d’espiritualitat, valdrà emprar l’argument de “Despertares”, el film que protagonitzaren Robin Williams i Robert de Niro, fa uns anys. En la pel·lícula es recrea un cas real esdevingut en un sanatori del Bronx. Aquell hospital va ser el centre de referència on s’enviaven uns malalts especials que presentaven una simptomatologia ben rara. Després d’haver patit un episodi lleu d’una mena de grip, algunes persones havien començat a quedar paralitzades, entraven en una letargia irreversible i profunda que els impedia qualsevol comunicació amb l’entorn. Els pacients mantenien les respostes automàtiques: respiraven, menjaven, podien badallar, tossir o esternudar però, a banda d’això, estaven sumits en la més absoluta immobilitat.

Als malalts, doncs, només els quedaven uns llunyaníssims reflexos vegetatius que no servien per a treure’ls de la fonda paràlisis en què vivien. Però tot canvià quan un metge nouvingut plantejà el problema a l’inrevés. S’adonà que, en compte de paràlisi, els pacients estaven tiranitzats per una mena de Parkinson exagerat. Sorprenentment, segons el nou facultatiu, presentaven una tremolor tan extrema i violenta que convertia tot el seu cos en un tronc rígid. La hipermobilitat imprimia tanta tensió als músculs que els deixava completament paralitzats, catatònics.

Aquest mateix argument és el que jo faria servir per a explicar la suposada falta d’espiritualitat que sovint se’ns reprotxa. Per a validar aquesta tesi només hauríem de donar una ullada al munt de ritus que ens aclaparen. És el cas de l’aromateràpia sanadora, l’homeopatia, el xamanisme (versió youtuber), l’ecologisme ascètic, la fe en l’empatia universal o les peregrinacions massives de caràcter esportiu.

I, ara que dic esportiu, hi ha un miracle que per ser tan recurrent i habitual també ens passa completament desapercebut. Tots els caps de setmana, als camps de futbol, se’n produeixen de prodigis, però de tots, potser és el de l’aigua miraculosa el més destacable. Si un jugador cau ferit a la gespa i es rebolca de dolor, ix el massatgista de l’equip amb el barral d’aigua curativa. Tant se val que siga un giró de peu, una contusió, una caiguda per l’envestida d’un altre gladiador, tot se sana amb un rajolí d’aquella aigua guaridora.

Durant un moment, mentre el jugador malferit rau a terra i contreu el rostre de dolor, el públic, dempeus, sol contindre l’alé. L’estadi roman mut. Si la cosa s’allarga i el ferit es resisteix, el massatgista recorre de bell nou a l’aigua i banya el bescoll i el front del jugador dolorit. Tots mantenen l’atenció sobre les cures. Però de sobte, l’esportista, infantilment disgustat, fa com si provara l’articulació contusionada. En l’acte, s’aixeca. Fa unes passes, dubitatiu. Es toca tot el cos amb les dues mans com si acabara d’eixir il·lés d’un bombardeig. I a l’instant, corre per ocupar el seu lloc estratègic, mentre la multitud entregada, devota, aplaudeix sense adonar-se’n del miracle produït davant mateix dels seus ulls.

Però reprenent la pel·lícula que hem deixat: el metge, clarivident, subministrà un medicament per tal de reduir la tremolor d’aquells malalts que, paradoxalment, semblaven immòbils. I així, d’un en un, com si foren els capolls d’unes flors que s’obriren a la matinada, els pacients anaren despertant i tornaren a viure. Ara podien parlar, ballar, fumar els que abans fumaven, riure i fer caminades per aquell món que els era novament desconegut. Malgrat l’èxit, la feliç resurrecció no fou per a sempre. I tal com havien despertat, tornaren a adormir-se quan la medicació esgotà la seua màgia curativa.



Pere Brincs

dilluns, 20 de novembre de 2017

LA TECNOLOGIA DEL FUTUR ENS FARÀ MILLOR PERSONES?

Davant aquesta pregunta crec que no ens fara ni millor ni pitjor persones. La tecnologia, en aquests últims anys,  ens ha millorat moltíssim la vida, satisfent les nostres necessitats, com per exemple fa uns anys, no hi havien móbils tàctils i sols podien trucar a una persona per poder parlar amb ella. Ara tenim xats per parlar amb una persona o amb varies a la mateixa vegada.

Aixó vol dir que les persones d’ara són millors que les persones d’abans?
No, perquè per molt que avance la tecnologia l’única persona que decideix ser millor o pitjor eres tu, amb els teus actes i comportament.

L’únic que podem millorar és el nostre ús de la tecnologia, ja que podem fer un bon ús d’ella: comunicant-nos amb persones properes a nosaltres o buscar coses que no sabem en «Google», ...
Però per altra banda, hi ha persona que es dedica a fer la vida impossible a una altra a través de la tecnologia, com per exemple a través de les xarxes socials, i aixó es l’única cosa que podem i deguem canviar.

En Resum, els únics que decidim ser millors o pitjors persones som nosaltres, però deguem tenir cura amb la tecnologia actual i fer un bon ús d’ella.
Edgar Boscà Canet, 1r ESO A