Revista Pebrella

Cada vegada que s’acosta el dia de l’arbre, imagine els pobres plantons de pi, com en una pel·lícula de Disney, arropits i espantats pel futur que els espera. Veig el capatàs del viver mossegant amb les dents nicotíniques una punta de cigar. Atén el telèfon i dóna ordres a plena veu als empleats mentre una ràfega de perdigons salivals explota per tot arreu amb el mateix ímpetu amb què els amenaça. Aquells dies les comandes s’amuntonen, els operaris s’unflen a carrejar palets i més palets d’arbrets acollonats. Amb el tràfec que s’imposa en els vivers, els arbres més desafortunats moren en l’intent quan cauen i queden desbotifarrats per terra. Pocs seran, per no dir-ne cap, aquells que podran suportar una maniobra de reanimació in extremis per evitar engrossir la llista de material defectuós. La feina s’acumula. Totes les institucions volen celebrar el dia de l’arbre, perquè no es diga, i cal assegurar-se els exemplars per a repartir-los entre els parroquians sem

LA FAMÍLÍA: CONJUNT DE PERSONES DE LA MATEIXA SANG, DEL MATEIX LLINATGE, DE LA MATEIXA CASA. Actualment aquesta definició no es correcta, ja que la societat ha evolucionat i amb ella els tipus de famílies. Actualment aquesta definició respondria a un model clàssic de família, model únic fins fa uns anys. Aquest tipus de família és la que promouen els sectors més conservadors de la societat, no acceptant els nous models de família. Amb l’aprovació dels matrimonis homosexuals es van crear uns nous tipus de família. Amb l’avanç de la ciència les persones tenim més opcions per a ser pares, ja no sols l’adopció. Ara podem trobar famílies homoparentals amb o sense fills, que poden ser adoptats o biològics, concebuts forma natural o amb tècniques de reproducció assistida. També  podem trobar famílies monoparentals, ja no sols perquè són vidus, sinó per elecció. Per a mi tots els tipus nous de família son vàlids. Les persones hem de ser lliures per a formar la nostra família i respecta

Si us diguérem que Maria Ureña Roig anara a ser entrevistada, no seria tan obvi com si us diguérem que hem entrevistat a Maria la Conserge. Ella porta 18 anys entre nosaltres i aquest any ens diu adéu i per aquest motiu li hem dedicat aquesta entrevista a mode d'homenatge. 1. En què cons i steix ser conserge? Doncs, consisteix a portar el manteniment de l’institut, és a dir, quan s’hi produeixen problemes amb l’aigua i l’electricitat o hi ha un deteriorament de l’estructura de l’institut, he de cridar els tècnics perquè ho solucionen. També consisteix a fer fotocòpies, respondre les trucades de telèfon, anar a correus, atendre els pares quan venen a parlar amb els professors o a buscar algun fill. Per altra banda, m’agrada dedicar temps al jardí. És un treball molt variat, el qual fa que mai m’avorrisca. 2. Què és el que més t’agrada de la teu professió? I el q ue menys? En general m’agrada tot. Crec que és una bona feina. Treballe amb e

L’exposició de la Fundació Bancaixa “Valdés, Una visió personal” va ser l’excusa perquè els alumnes de segon de batxillerat d’Història de l’Art visitaren València, en aquesta ocasió per veure art contemporani. L’assignatura ens obliga a fer un repàs des de l’art clàssic fins el contemporani, així que aprofitem quan hi ha una proposta interessant a València per llançar-nos a experimentar l’art en primera persona, en directe. Quina millor forma de conèixer-lo i d’estimar-lo?. L’exposició de Valdés és una retrospectiva de la trajectòria en solitari d’aquest artista que va formar part del imprescindible Equip Crònica, i que abraça dels anys 80 fins l’actualitat. Les obres corresponen a col·leccions particulars i fons de la pròpia fundació, són obres de diferents disciplines com són la pintura, escultura o arts decoratives. Els alumnes van poder gaudir d’una visita guiada molt interessant i després van fer un taller per aplicar les tècniques del propi artista, una experiència que els v

Amélie és una jove cambrera que treballa a una cafeteria de Montmartre, un barri de París. De menuda no va tindre una infantesa molt feliç donat que sa mare va morir i el seu pare es preocupava més per un gnom de jardí que per ella. Aquest pensava que la seua filla tenia una enfermetat al cor, per això no anava a l’escola i no es relacionava amb xiquets ni xiquetes. Com que no tenia contacte amb altres persones, Amelie esdevé una jove tímida, però sempre sembla alegre i fa tot el possible per que els altres també ho estiguen. Així, intenta endreçar les seues vides i ajudar-los, preocupant-se i ocupant-se molt més pels altres que per ella mateixa. La jove Amélie sent molta curiositat per les coses simples de la vida i li agrada enfonçar la mà dintre dels sacs de cereals, intentar endevinar quin serà el següent moviment que faran algunes persones , etc. I encara que no ha tingut una vida perfecta, Amélie és feliç amb tot el que té. OPINIÓ PERSONAL En el meu cas m’ha agradat mol

Isc a passejar a poqueta nit. És de les millors coses que tenen els solsticis de poble. El dia ja fa passes menudes però certes. Deixe els carrers i amb un centenar de metres m’enfile pel camí que puja al Molí. El soroll de l’autopista és una maledicció, una penitència que hem de pagar molt superior a qualsevol pecat que cometérem en altre temps. Quan arribe a l’alçada d’una pineda residual que baixa curta des de la Penya Roja fins al camí pel qual vagarege sent el caro. Avance unes passes més i torne a escoltar l’udol auster i profund que ix del boscatge que està tocant als horts de tarongers. Em deture per a sentir-lo amb més atenció. Es tracta d’un cant, més bé, d’una veu que crida per a assenyalar els seus dominis. Arriba des de la frondositat inescrutable de l’arbreda que, gairebé ja s’ha quedat a fosques. El caro parla amb la mateixa cadència amb què enlluerna un far. Pots esperar, sense decebre’t, perquè hi tornarà a udolar al cap d’un instant precís. Pronuncia un uuu ,