Séraphine, una pel.lícula un tant especial.
Al
primer trimestre del present curs escolar hem pogut visualitzar i
treballar, a les classes de francés, una pel.lícula diferent a les
que solem elegir un diumenge per la vesprada per a passar l'estona;
es tracta “Séraphine”.
Encara
que m'ha semblat un poc monòtona i avorrida, m'ha agradat sobretot
per la lluita constant d'Uhde, un marxant d´art alemany, per fer-li
un lloc al món de l'art a una simple dona de la netetja poc valorada
anomenada Séraphine. M´ha semblat sorprenent com fins i tot després
que aquesta dona fora reclosa a un manicomi, Uhde va fer tot el
possible per vendre els seus quadres. El més trist és que Séraphine
no fora conscient del renom que estava guanyant fora de les quatre
parets blanques d'un manicomi qualsevol, que mal-visquera tota la
seua vida i que li pagaren després de morta per les seues obres, i
que no rebera cap visita durant la seua estada al manicomi per haver
passat la vida tancada en ella mateixa.
El
que menys m'ha agradat és que es fa un ús excessiu de les escenes
en les que Séraphine pinta, fins al punt de fer-se pesades. Està
clar que el missatge principal de la pel·lícula té a veure amb
l'art, però, des del meu punt de vista, es fan massa repetitives.
Per
altra banda, la història compta amb efectes especials molt
encertats, com la llum fosca que predomina al llarg de tota la
pel·lícula, que transmet amb facilitat el sentiment de tristesa.
Crec
que no catalogaria aquesta pel·lícula com a bona o dolenta, tan
sols la recomanaria a aquells que veguera amb capacitat per a valorar
i reconéixer l'esforç del director, allò que busca dir o
expressar, amb la sensibilitat suficient per veure més enllà del
que ens mostra la pantalla.
Lara
Canet Pellicer (1r. BAT)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada