divendres, 20 de maig de 2016

Visita de Maria Sentandreu a l´IES Sanchis Guarner: Voler és poder.

El passat 26 d´abril, durant una de les nostres classes de francès, i gràcies a la mediació de la professora Maria Benavent, tinguérem la meravellosa oportunitat de conèixer Maria, una periodista i escriptora que va haver de passar per moltes situacions difícils degut a la seua ceguera, vam poder comprovar com de forta es mantenia i la positivitat amb la que afrontava la vida.
 
Durant aproximadament una hora, poguérem gaudir de les seues paraules. Ens parlà de com començà la seua passió per la literatura, quan escrigué el seu primer poema i què o, més ben dit, qui la va ajudar a començar amb la poesia. I, el que més em va arribar, va ser quan ens contà com, mentre llegia un llibre, començà la seua pèrdua de vista i no el pogué acabar per ella mateixa. Sols d’imaginar la situació alguna cosa dins meu féu un petit crec, com si no estigués bé. I és que, d’haver passat jo per això no sé què haguera fet, perquè igual que per a ella, els llibres són molt importants per a mi i sols de pensar en què en un moment de la meua vida podria passar-me això de no arribar a poder acabar-ne un pel meu propi compte, se’m talla la respiració d’angoixa. També ens parlà de com començà a llegir en braille, i m’emocionà escoltar com poc a poc va anar superant-se i agafant fluidesa per a llegir d’aquesta forma.
He de dir que en un principi no pensava que aquesta xerrada arribaria a agradar-me o a fer-me pensar, doncs per unes coses o altres tinc gent propera que viu una situació semblant, i creia que no em trobaria res que fos molt nou o em sorprenguera. Però, clarament, ho va fer, em va arribar d’una manera impressionant, fent-me pensar en moltes coses, i el que més em va fer gaudir van ser les ganes que m’entraren de ficar-me a escriure tot allò que tantes vegades se’m passa pel cap. Em va donar ganes de lluitar, ganes de VIURE, amb lletres majúscules.
Per finalitzar he de dir que aquesta és una experiència que tot el món deuria tindre, una oportunitat per a viure almenys una vegada en la vida. Perquè no sempre se´ns presenta aquest tipus de coses, de veure la vida des d´una altra perspectiva, amb altres ulls.
Ara vos deixe algunes de les reflexions que altres companys han escrit per a Maria, en agraïment per la seua visita. Vos convidem a reflexionar amb nosaltres.
Clara Espí. 3er B.

Quan el passat 26 d’abril vas vindre a fer-nos la xarrada, em vas sorprendre molt. La nostra professora Maria Benavent ens havia parlat de tu, però jo no t’imaginava així; sabia que eres molt forta per haver superat el que et va passar, però no m’esperava que fores tan alegre i divertida, perquè de vegades la gent que té alguna dificultat mai acaba de superar-ho. És gratificant veure que, sempre has afrontat el ser invident amb un somriure a la cara i amb tanta positivitat. Em diuen Àngela i mentre ens parlaves, em fixava en l’exemple de superació personal que ets per a nosaltres. Si jo als 12 anys haguera començat a perdre visió, no sé què seria de mi ara mateix, i sols tinc 14 anys. Però tu ho vas afrontar com un joc i és increïble fins on has arribat.També em fixava en la facilitat que tenies parlant davant de tots nosaltres sense veure el que hi ha al voltant, cosa que a mi se’m faria difícil. Quan ens vas dir com vas perdre la vista a poc a poc et promet que tenia els pèls de punta. M´encantaria que tornares a vindre al nostre institut sols per poder aprendre un poc més sobre la superació personal i poder arribar tan lluny com tu. Gràcies.

Hola Maria, som Nuria, Laura i Marina, i estem molt agraïdes de que hages vingut al nostre institut .La xarrada que ens vas fer ens va agradar moltíssim, perquè ens has ensenyat una lliçó de vida. Ens van agradar molt els poemes que ens vas llegir, i les dedicatòries que ens vas fer en els llibres firmats. També ens va agradar molt la felicitat que ens vas transmetre per tal de superar les coses del passat amb passes de gegant. A nosaltres ens va servir molt l’expressió que ens vas dir: “Voler és poder”, perquè ens vam adonar que si et poses un objectiu i vols aconseguir-lo, poc a poc aniràs acomplint-lo.

Maria, em diuen Cosmin Dula, sóc de Castelló De Rugat .Sóc un alumne de l´ institut de Castelló i em vas impressionar quan el vaig vore perquè no em pensava que una persona invident poguera ser tan intel·ligent i que poguera arribar a escriure així de bé. Per a mi ets un exemple impressionant d´ autosuperació i he arribat a la conclusió que tot es pot fer en esta vida si vols i si tens ganes.

Hola, sóc Elena Montaner, i el que més em va sorprendre de Maria Sentandreu va ser l’ esperit de superació que té, i que mai veu la part negativa de les coses. Una frase que ens va dir que també em va marcar va ser que ella creu que la ceguera tampoc es tan roïna, ella ha aprés diferents coses que no haguera pogut aprendre sense aquesta discapacitat. A més també té un blog anomenat: “El salto de los delfines” on conta les seues experiències viscudes. Per si açò no fora prou també escriu poesia i ha publicat un poemari anomenat “Eclipse de luna”. Crec que el que va dir és veritat perquè segurament sense aquesta invalidesa no haguera pogut aconseguir tot açò. Quan va acabar de parlar van arribar els torns de preguntes i sense cap inconvenient les va respondre totes.
Tots hem d’aprendre molt d’ella perquè sempre solem mirar la part negativa de les coses, al contrari que Maria.
Esta xica ens va ensenyar com superar les dificultats i encara que no havia tingut l’oportunitat de conèixer-la abans, en una hora em vaig adonar que és una persona extraordinària.
Hola, sóc Anna Senabre, i volia remarcar que aprecie la capacitat de Maria per escriure poemes, ja que jo no sóc capaç de fer-ho. A més a més, he d’admetre que es nota que escriu des del cor, perquè quan lliges els seus poemes sents que s’obri una mica del seu cor.
Es difícil expressar sentiments tan abstractes com el que vaig sentir quan vam conèixer Maria. Mai he conegut una escriptora, tenint temps per preguntar-li coses, dubtes. Em va alegrar que donara ànims als qui comencen a escriure. Ara sé que quan comences no és fàcil, que la pràctica fa mestres. Em va encantar l´ experiència, ja que Maria és una persona simpàtica i agradable que va respondre de manera franca, clara , i sobretot sense tindre por a les seues pors. En definitiva, espere que hi tornen a haver experiències així en el nostre institut i en altres, en la vida en general, perquè crec que persones com Maria arriben al cor i poden ajudar-nos molt.


Hola Maria, sóc Aida, una alumna de primer de Formació Professional. M’agradaria donar-te la meua opinió sobre el que ens vas parlar aquest dimarts. Crec que eres una inspiració per a moltes persones, i que ajudes a molta gent parlant de com s’han de superar els problemes al llarg d’aquesta vida. El que més m’agrada de tu és el positivisme que tens i els comentaris tan alegres i bons que ens vas regalar.
Encara que no puc saber com ho has pogut passar al llarg d’aquesta vida, i els problemes que has hagut de superar, opine que t’has convertit en una persona molt forta i valenta i una inspiració per a la gent que està passant per moments durs.

Hola Maria, em diuen Maria Moncho, sóc alumna de primer de Formació Professional, i volia donar-te les gràcies pel teu temps, agraïr-te les teues paraules que a mi m´han fet reflexionar, perquè nosaltres plorem perquè ens enfadem amb una amiga, i no valorem la vida com s’ha de valorar.
Jo crec que sols comencem a volar en la vida quan assistim a xarrades d´este tipus ,que poc a poc ens fan obrir els ulls i veure la realitat, que com dius tu s’ha de viure el moment, perquè es únic. La realitat és que en cada dificultat que tenim diem que no podem, que açò ens supera i després penses que si les persones amb discapacitat tiren endavant, per què jo no ho he de fer?? M’has donat una lliçó. Eres un gran exemple de superació, tot i els obstacles que has hagut de superar, escrivint textos, poemes, fent, en definitiva, el que t’agrada.
Quan ens vas contar el que passaves a l'institut nosaltres ens riem perquè en realitat fa gràcia, però em pose al teu lloc i no ha de ser fácil. Bo, i per acabar, tornar a donar-te les gràcies per compartir la teua història amb nosaltres, estic seguríssima que, a més d´una persona li has donat una lliçó de vida i una d'elles a mi.


Hola Maria, sóc Àngela, una de les alumnes del grup de 1r. FPB; volia dir-te que la xarrada que ens vas fer el passat dimarts em va agradar molt, em va parèixer rmolt bona explicació la que ens vas fer i el que més em va agradar, que em va fer molta gràcia va ser quan vas dir que el teu mestre d'educació física t’ajudava a fer els exercis i que volia que fores igual que la resta, això és el que més em va agradar, i també el que deies que sempre hi ha persones que volen ajudar-te en tot.
Quan et vaig fer la pregunta de com et movies per la ciutat i em vas dir que era el que més et costava, em vaig posar molt en la teua pell i vaig pensar que si em passara a mi no sé què faria perquè em costaria molt no poder veure i més havent pogut veure durant uns anys de la teua vida. Però ara anemna pensar en tot el positiu, perquè el millor és el que tu has fet, que has sabut re-fer-te. Tan sols em queda dir-te que eres una persona molt forta i que tu pots amb tot. M’ alegre molt que hages vingut al nostre centre.Moltes gràcies, Maria.

Hola, Maria, em diuen Yoana Yankova, sóc alumna de quart de la ESO i en primer lloc vull agraïr-te que hages vingut al nostre centre i hages compartit les teues experiències vitals i punts de vista amb nosaltres. Jo crec que eres una persona que no es dóna per vençuda i que lluita fins arribar a la meta. Tu demostres que voler és poder i que hem d’esforçar-se per aconseguir els nostres objectius.
També vull donar-te l’enhorabona per tots els treballs que has realitzat i que has arribat a publicar. Seguix sent tan positiva, vital, forta i sobre tot, feliç (encara que de vegades siga difícil). Moltes gràcies per tot. Ànims!



Para que te dé alas

Hace unos días estuve en el instituto Manuel Sanchis Guarner, en Castelló de Rugat, para dar una charla de superación personal a los alumnos de mi amiga María Benavent, eran chavales que tienen entre trece y dieciséis años. Fue una experiencia súper positiva porque creo que, cuando hago ese tipo de cosas, la vida me devuelve lo que ofrezco multiplicado por mil nuevas sensaciones positivas.

Todos los jóvenes participaron a su manera en el acto, porque después de contarles mi historia siempre dejo un tiempo para preguntas o comentarios y me gusta establecer un pequeño diálogo con ellos para resolver sus dudas o curiosidades. Pero me quedo con una anécdota que ha marcado una huella de luz en mi alma. Una joven, no recuerdo su nombre, se acercó a la mesa y me dijo que tenía un regalo para mí. Se había enterado que me colecciono llaveros reconocibles al tacto y me dio un llavero con una mariposa. Alargué la mano para que me lo diera y entonces me dijo algo que me hizo vibrar de emoción: “te regalo esta mariposa para que te dé muchas alas”. Y es que a veces encontramos alas en el momento y en el lugar más inesperado. Tal vez esa alumna acertó por casualidad, pero sus palabras me dieron fuerza, alegría e ilusión durante unos minutos en los que sentí que podía incluso desplegar esas alas invisibles y echar a volar.
Aunque luego aterricé y me pregunté qué son exactamente las alas. Según el diccionario de la Rae, las alas son cada uno de los órganos o apéndices pares que utilizan algunos animales para volar. Sin embargo existe otro tipo de alas invisibles que nos arrastran hacia arriba, que iluminan nuestro camino y que nos hacen sentir que somos invencibles durante un instante. Esas son las alas del pensamiento y de la fantasía que sirven para viajar lejos sin moverse del sitio. Y la sensación cuando uno siente que vuela es... ¡sublime! No obstante, hay que ser realista y no dejar que esas alas nos lleven tan lejos que no sepamos regresar a la normalidad.

¿Qué cosas nos dan alas? La sonrisa de otra persona, las palabras cargadas de afecto, la ilusión, la esperanza, los sueños, los deseos, el amor, la amistad, la familia, pequeños objetos que tienen un gran valor sentimental, la música, la poesía... Para cada ser hay unos detonantes que hacen clic en su mente y la rueda empieza a girar a gran velocidad para tragarse el aire y sentir, durante una décima de segundo, que no hay nada imposible.

¡Atrévete a volar con las alas de tu imaginación!

                                               Maria Sentandreu http://elsaltodelosdelfines.blogspot.com.es/


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada