UNA EXCURSIÓ ÚNICA

A continuació vos presentem una de les narracions breus que van quedar finalistes en la XVa edició dels premis Sanchis Guarner:

Una vegada a València, l’autobús va parar davant d’un edifici molt alt amb unes figures a la façana  impressionants. La veritat és que aquesta excursió no em feia molta il·lusió, ja que anar a visitar una biblioteca era de les coses més avorrides que em podia imaginar, però vaig haver d’ anar gràcies a la insistència de la mare, que no volia que estiguera tot el matí a casa sense fer res.

Abans d’entrar a la biblioteca paràrem a esmorzar al jardí, la majoria dels alumnes no tenien moltes ganes d’entrar, així que els meus companys decidiren preguntar al professor si podíem fer la visita curteta i després anar nosaltres sols per València, en la condició que a l’hora que venia l’autobús a per nosaltres estaríem davant la biblioteca. Jo sabia que la resposta havia de ser negativa, no feia falta que ho preguntàrem. Així va ser, de manera que haguérem d’ aguantar tot el matí sense males cares.

Una vegada dins, una treballadora començà a explicar-nos com estava organitzat l’edifici i la seua història, que actualment era la Seu de la biblioteca valenciana. Explicà que aquell edifici era un monestir i el seu origen. La veritat és que no em va parèixer tan avorrit com pensava. Però la millor part del viatge fou quan ens van dir que teníem dues hores lliures per visitar pel nostre compte l’edifici.

Al principi anàvem tota la classe junta, però dos amigues meues i jo, Carla i Àngela, aprofitàrem per anar al servei, a l’eixir no vam veure a la resta d’amics de classe, així que començàrem a buscar per tot l’edifici, però era tan gran que no sabíem per on anàvem. Al cap de mitja hora vam veure una xiqueta que entrava per una porta, pareixia nerviosa, tindria la nostra edat més o menys, amb el cabell castany clar i uns ulls verds. Nosaltres decidírem seguir-la per veure si a través d’eixa porta que encara no havíem passat podíem trobar la resta dels companys, ja que en aproximadament dues hores eixiria l’autobús.

Quan la xiqueta ja estava dins vam entrar nosaltres, a l’interior estava fosc i no es veia absolutament res. De sobte algú ens agafà per darrere, era la xiqueta que havia entrat abans que nosaltres. Ens vam presentar, a ella li deien Clara i tenia la nostra edat, 12 anys, i no estava molt contenta  que entràrem allí. Ens contà el problema que tenia.

El pare de Clara treballava en la biblioteca, li encantaven els llibres de xiquets,  sobretot els d’aventures com Peter Pan, El Príncep... Fa dos setmanes, en la seva feina va començar a desaparèixer gent sense cap explicació, el seu pare començà a investigar quina podria ser la causa i tot el que trobava ho escrivia en un diari, però fa dos dies que va desaparèixer. Clara  buscà el diari del seu pare, en els seus escrits relatava que hi havia una porta que, al parèixer qui entrava ja no podia eixir.

Jo em vaig aterrar, perquè això volia dir que ja no eixiríem d’eixa habitació fins resoldre el misteri. Àngela encara s’ho agafà pitjor i començà a córrer per l’habitació intentant trobar una eixida, però no hi havia manera.

Al cap d’una bona estona sense saber què fer, Carla es va ensopegar amb algun objecte i apareguérem en un bosc molt estrany que pareixia fantàstic. Allí cadascuna era el personatge del conte que més li agradava, jo era Campanella, Àngela era la Ventafocs, Carla era Ariel i Clara era el patufet. La part negativa de tot allò fou la dificultat per saber quin personatge de tots aquells era el pare de Clara.

Estiguérem bona estona pensant i pensant fins que Clara ho va descobrir. El seu pare seria “Sherlock Holmes”, ja que li encantaven els seus llibres i li agradava investigar. Vam emprendre el camí cap al poble. Aquell món era fantàstic, era tot com en els contes, el temps no passava sempre estaves en el mateix moment del dia, les cases grans, el poble ple de personatges de contes jugant, altres anant al mercat...

Una vegada en el poble preguntàrem als habitants d’allí si sabien on podrien trobar a Sherlock Holmes. En dir el seu nom tots van callar de seguida i es mostraren una mica sorpresos perquè preguntàrem per ell, ens digueren que el podíem trobar en la casa que té als afores del poble. Una vegada allí ens va obrir el pare de Clara. Ell ens explicà el que passava.

L’alcalde del poble era un apassionat dels contes, el seu desig de menut era viure en un món de conte. Fa unes setmanes li demanà a un amic seu que li ajudara a crear un univers màgic al jardí del monestir d’on veníem, el pobre home ho va haver de fer per complaure el seu amic, però quan va veure que tenia a molta gent capturada en aquest món contra la seua voluntat, va decidir acabar amb tot aquell desbarat. Però el seu amic no sabia que aquell intent li costaria la seua llibertat. També ens digué que l’única forma d’eixir del món era fer el que havia intentat fer aquell home.

L’objecte que el mantenia en vida era una clau antiga. El que calia fer era introduir la clau en un forat que hi havia en una roca, exactament en el lloc on nosaltres havíem entrat. Per sort, el pare de Clara, com era Sherlock Holmes ja ho havia planejat tot per fer-ho ell, sols calia que seguírem les seues instruccions.

Mentre l’alcalde, que era Peter Pan, estiguera visitant el poble, que ho feia cada 24h, nosaltres aniríem on residia ell, agafaríem la clau i me la donarien a mi, jo com era la més ràpida, perquè podia volar, la introduiria en l’obertura que calia, en eixe moment se suposa que tornaríem a l’habitació obscura per la qual havíem accedit a aquell món.

L’única part difícil era poder localitzar el lloc exacte del bosc on estava l’obertura que encaixava la clau, Sherlock Holmes em digué que no em preocupara, que ell ja portava temps estudiant-ho i que mentre Clara, Carla i Àngela estigueren agafant la clau de casa Peter Pan, ell estaria esperant-me en el lloc exacte. 

Així ho vam fer i quan ja sentíem la música que anunciava l’arribada de Peter Pan al seu poble, emprenguérem el camí cap a sa casa, mentre Sherlock  Holmes s’introduïa a l’interior del bosc. Tot anava com ho havíem planejat, però ens adonarem que l’única finestra oberta era molt xicoteta, així que sols podia entrar Carla, que era el patufet. Al cap de deu minuts va eixir amb la clau a la mà. De seguida la vaig agafar i, volant buscava a Sherlock Holmes. Per sort no vaig tardar molt en trobar-lo.

Però de sobte sentírem una sirena anunciant que havia desaparegut la clau. No teníem molt de temps, així que començàrem a buscar l’obertura, per fi la trobàrem, la  introduírem de seguida i apareguérem en l’habitació obscura per la qual havíem accedit a aquell món, però aquesta vegada la porta estava oberta.

Ens acomiadàrem del pare i la filla i seguírem el nostre camí a la porta de l’edifici, ja que si l’autobús no havia eixit seria un miracle. Les meues amigues i jo decidírem guardar aquesta experiència per a nosaltres, ja que ningú ens creuria i pensaria que estàvem boges.

La veritat és que al cap i a la fi aquella excursió no resultà ser tan avorrida, ja que la lectura ens pot transportar a un món únic, fruit de la nostra imaginació i que ens pot transmetre diferents sensacions, des de por, temor o pànic fins a alegria, entusiasme i fins i tot amor. Com ens va passar a nosaltres.

                                                                                    Ainoa Fayos Martí 3ESO B