EL SALVATGE

Conec bé un home que voldria ser salvatge. Cada vegada que parle amb ell o intercanviem algun correu, note que aquest és el seu desig més profund. Com un animal que ha sigut capturat per a viure entre humans, es commou fortament quan ensuma la naturalesa i pren consciència de sensacions ancestrals que han quedat foragitades de la seua vida civilitzada.

Tal vegada, siguen alguns records de llibertat infantil aquells que li exacerben l’anhel de natura. L’evocació del temps en què no tenia cap altra preocupació que córrer pel terme, furtar nispros i xopar-se els peus en l’aigua que baixava térbol i rabiosa pel barranc del poble, després de les plogudes.

Aquest cúmul de vivències pures deuen produir impressions permanents en les persones sensibles. Per això, quan el sent parlar veig la mateixa ànsia d’un animal domesticat a qui el vent li reporta el record de la llibertat. I pot ser, per això, perquè la manada civilitzada també tendeix a detectar aquells que són diferents, de vegades passa per ser una persona aspra, un personatge esquívol amb tendència a fugir de les convencions.

Això no obstant, com la majoria, treballa de la millor manera que sap. Compleix amb la part que li pertoca però sap que aquell no és el seu lloc. Em diu que ell mateix nota que cada vegada s’ha fet més reservat, que es retreu de parlar en públic perquè sovint la seua opinió pacífica i cordial, però ferma, és titllada d’irracional.

De vegades, quan parlem, hem d’afegir-li una dosi de ridícul curatiu a les nostres elementals conviccions a fi de trencar la fatalitat de la incomprensió, o de la indiferència, que no sé quina de les dues dedicatòries és més feridora. No tenim més remei que riure de tot plegat, d’algunes situacions absurdes que ens toca viure a aquells que nadem contra corrent.

Ell ja fa tems que ha trobat una mitja solució que li assossega l’esperit. Com un Henry Thoreau de la Marina Alta, ha topat amb una forma de purificar el cos i l’ànima emprant solucions fàcils i infal·libles: criar gallines i observar el creixement de les plantes durant la transmutació mística de les estacions, principalment. D’aquesta manera, l’home que voldria ser salvatge ha fet per buscar-se un amagatall on, si cal, poder llepar-se les ferides que l’infligeix la hipercivilització. Un lloc on retrobar la pietat social en soledat. Jo em sent afortunat perquè, segurament, em veu també suficientment salvatge com per a exposar-me, de tant en tant, els seus pensaments. Reproduïsc, ací, part d’un correu que m’ha enviat fa poc:

“De matí, només he arribat al meu trosset, he obert la porta de cada galliner mentre els galls combatien “quiquirijant” amb veu potent, cadascú des del seu corral. En acabar, he agafat el fes i he soltat la terra d'un cavalló per a plantar uns espinacs, flor-i-cols i apis que havia comprat. Després, m'he menjat una llesqueta de pa amb les sobres d'una truita d'alls tendres acompanyat d'una talladeta de pernil, tot això passejant entre el ramat d'animals: uns picant, altres vigilant les entrades dels corrals i, els més gelosos, acaçant i pujant les femelles bones. I per últim, he obert un sac de fem orgànic i l'he escampat, taronger per taronger, en una mallada de navelins desmaiats. Però abans, amb l'ajuda de la navalla manxega, m'he pelat una navelina collida d'estiró i, tot seguit, una altra emprant el mateix procediment. Que bones! I en l'hort!

El que més he fruït ha sigut de l'olor de fem, de la gelor del ventet, de la llum del sol, del paisatge nuvolat i amenaçador de pluja, del silenci dels arbres, de la companyia de Segària, del contacte amb la terra i de la meua llibertat per parar o seguir la faena autoimposada.

A migdia he baixat al poble a dinar. Rapidet, he tornat a la meua natura; les gallines s'havien quedat pasturant. He escampat el segon sac de fem i he amuntegat la brosta per facilitar-li la feina al tractor. I entre corbellada a l'esbarzer, estiró al miraguano i l’endreçament de la mànega del “gotero”, la llum del dia s'ha apagat. Els animals estaven tots en joca com a costum d'horari. He passat els forrellats mentre les primeres gotes de pluja m'avisaven de la tempesta. Al cotxe i cap al retir”.

Pere Brincs